Minicentral de Casa Serrado

Descripció històrica

Actualment, l’únic que es conserva a l’interior de l’edifici és el tub d’entrada d’aigua i la turbina.

La minicentral es va instal·lar en el mateix edifici de l’antiga mola. L’any 1900, Ignasi Casimiro Gaiò, de Sort, va obtenir els drets de l’aigua aprofitant el final de la sèquia del comú. Posteriorment a aquesta concessió, va crear la minicentral per a ús particular. La minicentral va ser comprada per Manel Capdevila Lluís i el 1925 va ampliar la potència per cobrir l’enllumenat públic.

A les matrícules industrials del municipi de Surp des de l’any 1931 fins al 1936 apareix citada la minicentral de Rialp com a “Fábrica de Electricitat”. El nom del contribuent és Juan Capdevila, i la potència màxima era de 13 kW/h. Va deixar de funcionar entre l’any 1935 i el 1936.

El 1935, segons Joan Carles Alayo i Manubens, la central tenia una potència de 10 kW i el subministrador era la Central Elèctrica de Sort.

Va donar llum al poble fins al 1935-1936, quan va deixar de funcionar per problemes del propietari amb l’Ajuntament. La major part del temps, Rialp tenia enllumenat provinent de la minicentral de Sort.

El 1944 apareix citada a la “Guía Gráfica de Lérida y su Provincia”, on consta com a propietària Concepción Bochaca.

Al Pallars Sobirà, alguns molins fariners van incorporar la maquinària elèctrica i van compaginar la mòlta, durant el dia, amb la producció d’energia elèctrica, durant la nit. D’altres es van transformar totalment en centrals hidroelèctriques, i algunes altres van acabar desapareixent. No totes les moles van tenir la possibilitat de reconversió. Quan la companyia concessionària es trobava amb concessions de certa importància associades a molins existents, els havia de compensar econòmicament si volia recuperar-ne la propietat, d’aquesta manera els deixava sense ús, la qual cosa els permetia construir els seus propis aprofitaments hidroelèctrics.

Per a l’adaptació d’un molí a una central sols calia que hi hagués el cabal i un salt d’aigua suficient per moure la nova maquinària i, així, produir llum a la població més propera. Si això no era possible, calia ampliar la concessió, o amb més cabal d’aigua o augmentant l’alçada de la resclosa. La major part dels pobles petits com els del Pallars disposaven de centrals amb poca potència, la suficient, però, per cobrir les necessitats mínimes.